A l’avi Eduard.

Tinc molts records de quan era petit, però un dels que més em ve a la memoria és el sentir al meu avi parlar de política. A casa tenim tendència a parlar-ne i exercir. Recordo de petit durant els dinars de nadal, o els diumenges quan ens trobàvem tots i totes per sopar; discussions acalorades parlant de Pallach, de l’agrupació socialista, i ja de més gran, i degut a la meva dèria, sobre la relació entre Catalunya – Espanya.

Sempre m’havia cridat l’atenció el nom de Pallach. L’avi de tan en tan el citava. I de fet, fins ben entrat a la facultat de polítiques no em van explicar qui era.  Josep Pallach era considerat el màxim l’exponent de l’anomenat socialisme reformista, catalanista i partidari d’un solució federal per l’Estat espanyol. Pallach va ser el líder durant d’un socialisme català, del Partit Socialista – Reagrupament, però degut a un atac de cor va morir dos dies després del seu nomenament com a Secretari General

Part dels socialistes del PSC els agrada referir-se a Pallach, i malauradament ho fan sense perspectiva de fets. Sense tenir en compte de tot allò que ha succeït, que ha anat deteriorant la relació entre la societat catalana i la espanyola. Avui però, m’agradaria saber la postura que adoptaria Pallach davant els reptes que planteja la política ibèrica. I que en pensaria de l’actual PSC? I de l’actual esquerra reformista? Segurament, seria capaç de donar-nos una resposta al que a succeït a Badalona, on la dreta xenòfoba ha arribat al govern.

Ens parlaria del clientelisme polític en que ha caigut l’esquerra i el centre esquerra reformista a la ciutat i al país per entendre els sorprenents resultats de la dreta espanyola a Badalona. Un error estratègic del socialisme institucional a nivell metropolità, que ha prioritzat les cadires i els seus sous al benestar de la nostra societat, la seva ciutadania. I sobretot, que Badalona és gran, i que qui vol liderar una ciutat com aquesta ha de saber trepitjar i entendre el problemes de la ciutadania, però que li cal entendre que s’ha treballar en perspectiva.

Jo hi afegiria, i crec que no diferiria molt d’ell, que el moment actual, marcat per l’expansió territorial i electoral de la dreta cal ruptura. Cal assentar-se i debatre al carrer, sense embuts, acampant o no, és indiferent. Cal confrontar models, i reivindicar l’eix esquerra – dreta en política més que mai. Calen uns líders sociopolítics diferents, defugint de l’actual estructura política per tornar l’esquerra al carrer, per portar de debò, la ciutadania a les institucions.